Soc en Romà i he estat de sempre, ja en temps de la dictadura, vinculat al mon associatiu, sindical i polític. Això vol dir, entre altres coses, que soc gran. He estat Primer Secretari del PSC a la Comarca, regidor i, durant divuit anys, alcalde a l’Ajuntament de Vallbona. Actualment soc el Portaveu del Grup Socialista al Consell Comarcal de l’Anoia. A l’àmbit professional regento una petita empresa a Vallbona dedicada al la creació i manteniment d’espais públics i la creació i instal·lació de mobiliari urbà com ara fanals solars, entre altres productes. Faig el que m’agrada fer.

 D’on vinc?

De gaire bé tots els barris de Barcelona, la ciutat on vaig néixer i on el meu pare es guanyava la vida  arrancant  negocis d’hostaleria vinguts a menys i, en el moment oportú, traspassar-los. Així, a la meva infantesa, entre mudança i mudança, venia a viure a Vallbona a casa dels avis materns. Fins i tot en una d’aquelles estades  vaig assistir (durant mig curs!) a l’escola del poble ( a la de nens, està clar) amb el senyor Muñoz, als baixos de l’Ajuntament Vell on ara hi ha el Consultori mèdic (per cert: el vaig inaugurar juntament amb, aleshores, Conseller Tries, ara alcaldable de CiU a l’Ajuntament de Barcelona) Del meu temps d’infant, és l’època vital que més recordo per grata i intensa.

Com soc? (o, com em veig?)

Una part del caràcter et ve imprès genèticament; com aquí diem: el qui ho té al néixer no ho deixa al créixer. Però una bona part de la manera de fer s’adquireix amb les pròpies vivències. Com deia un president nord-americà: “A partir dels quaranta anys, cadascú és responsable de la seva cara”

Al llarg de la meva vida he viscut a molts indrets. Sant Gervasi, districte Vè, el “barri  xino” (estic parlant de BCN es clar) l’eixample, Vallcarca... També he viscut a Madrid i a altres llocs. He estat fill de la mestra i de la portera (el pare va punxar amb els bars ) He treballat de dels catorze anys i he anat a la Universitat. He sigut pobre ( i molt) i he sigut ric (no tant). I ,sempre, sempre , sempre he estat content i alegre en totes i cadascuna de les meves circumstàncies. De tot en trec una lliçó i tot ho intento positivar.

Extremadament social. Respectuós amb tothom, potser amb excés de dèficit d’ ambició, compromès amb el mon local, complidor. Valoro la ètica i els bons costums i  em molesta molt el luxe i la ostentació. No m’entusiasmo gaire am l’ èxit i pateixo poc davant el fracàs. Penso constantment amb la feina a fer.

Fills?

Tres de propis ( amb permís de les mares): el Roger que ha seguit els passos de l’avi patern i te el seu negoci hostaler, la Olaia que està estudiant fora i l’Otger, el petit, que va per a artista. Les  nenes bielorusses: la Katia, la Sasha i la Natasha que compartim la seva educació amb sa mara biològica i estan amb nosaltres els mesos d’estiu.

Perquè Vallbona?

Instal·lar-me a Vallbona va ser el compliment d’un desig. Explico unes anècdotes:

“Ruman”, heu-me això, em  deia la iaia Antonieta (ella era menuda; encara  més baixeta que jo als meus onze anys) al temps que assenyalava quelcom d’un estant  del   rebost de casa seva. Heu-me això! Que bonica la frase i que bé que sonava a la seva boca de persona gran!

No em motegis!  em botzinaven els meus amics d’infantessa a Vallbona. Els de Barcelona em deien: no ma insultis!   A Vallbona la gent et saludava al passar: bona nit.....adéu-siau i a Barcelona ni et miraven i si ho feien, et miraven malament. Les històries del l’avi a la vora del  foc. La llibertat d’acció en ventrades de quitxalla. La descoberta  més interessant de totes en el pas de nen a noi. I tantes i tantes vivències com aquestes que quan va arribar el moment de separar-me de l’estol familiar (en el meu cas, com molts d’altres a l’època, fou en acabat  de fer el soldat) el destí de vol estava ja dissenyat.